La mort de l'avi La muerte del abuelo

No hi ha rialles, sols hi ha plors.
No hi ha cançons, sols hi ha gemecs.
Sembla que tot vagi de dol
en aquest racó mariner.

A la taverna, els pescadors
estan tots muts, no diuen res,
i les comares, a l'església,
preguen per l'avi.

Tothom anirà a l'enterrament,
tothom dirá: «que bo què era!»
Tothom sabrà parlar-ne bé,
potser algú plorarà de pena.

Però no d'amor, perquè, al vell,
d'amor, tan sols li'n van donar
la barca, el vent, els aparells,
la xarxa, el sol i el blau del mar.

Però l'endemà tot ha canviat,
car ningú no pensa en el vell.
Els pescadors són a la mar,
els minyons juguen pel carrer.

Però a la platja, plena ahir,
sols una barca hi ha restat,
amb una xarxa que mai més
no tornarà a besar la mar.

No tornarà a besar la mar,
mai més.
  

No hay risas, sólo hay llantos.
No se oyen canciones, sólo gemidos.
Todo parece estar de luto
en este rincón marinero.

En la taberna, los pescadores
han enmudecido, no dicen nada,
y las comadres, en la iglesia,
ruegan por el abuelo.

Todos irán a su entierro,
todos dirán: «¡qué bueno era!»
Todos sabrán cómo hablar bien de él,
quizás alguno llorará de pena.

Pero no por amor, porque, al viejo
amor tan sólo le dieron
la barca, el viento, los aparejos,
la red, el sol y el azul del mar...

Pero al día siguiente todo habrá cambiado,
porque nadie piensa ya en el viejo.
Los pescadores se han hecho a la mar,
los chiquillos juegan por la calle.

Pero en la playa, tan concurrida ayer,
sólo queda una barca
con una red que ya nunca más
volverá a besar el mar.

No volverá a besar el mar
nunca más.