Camí avall Camino abajo

Maduraven els blats,
l'estiu neixia,
les roselles anaven tenyint els camps;
li deien Soledat, Rosó, María,
i amb un pom de flors anava camí avall.
Camí avall hi ha un revolt
i ell l'esperava,
li deien Pere, Joan, Lluís o Guillerm,
la duran ses mans tallades
molt lluny de la seva gent.

Camí avall queden les flors,
les anirà tapant la pols que du el vent.
Però un dia els hi van dir:
"No cal que sembris, enguany
els vostres camps no han de dar blat,
cal que per un fusell canvieu l'arada".

Camí avall de matí se'n va un soldat.
Va cremar i va matar mentre envellia,
fins que altre tirà abans que ell;
l'enterraren un bon dia
en un pou amb d'altres cent.
Camí avall sense un adéu
ningú no hi va possar una creu, no calia.

Ella va plorar per la mort de l'home
i pels camps on no creixia el blat.
Pel camí arribaran unes mans joves,
per eixugar els seus ulls i llaurar els camps.
I altre cop naixeran blats i roselles
cobrint les fèrtils tombes dels soldats:
mor un vell, dos infants neixen.
I tot perd l'olor a cremat.

Camí avall un home mort.
Camí avall queda un record del passat.
I avui madurem els blats,
l'estiu comença
i les roselles van tenyint els camps;
li diuen Soledat, Rosó, María,
i amb un pom de flors va
camí avall.
  

Maduraban los trigales,
el verano nacía,
las amapolas iban tiñendo los campos;
la llamaban Soledad, Rosario, María,
y con un ramo de flores iba camino abajo.
Camino abajo hay una curva
y él la esperaba,
le llamaban Pedro, Juan, Luis o Guillermo,
la llevarán sus manos curtidas
muy lejos de su gente.

Camino abajo quedan las flores,
las irá tapando el polvo que trae el viento.
Pero un día les dijeron:
"No es necesario que siembres, este año
vuestros campos no tienen que dar trigo,
es necesario que por un fusil cambiéis el arado"

Camino abajo por la mañana se va un soldado.
Quemó y mató mientras envejecía,
hasta que otro tiró antes que él;
le enterraron un buen día
en un hoyo con otros cien.
Camino abajo sin un adiós,
nadie puso una cruz, no hacía falta.

Ella lloró por la muerte del hombre
y por los campos donde ya no crecía el trigo.
Por el camino llegarán unas manos jóvenes,
para secar su rostro y labrar los campos.
Y otra vez nacerán trigo y amapolas
cubriendo las fértiles tumbas de los soldados:
muere un viejo, dos niños nacen.
Y todo pierde el olor a quemado.

Camino abajo un hombre muerto.
Camino abajo queda un recuerdo del pasado.
Y hoy maduran los trigales,
el verano comienza
y las amapolas van tiñendo los campos;
le llamaban Soledad, Rosario, María,
y con un ramillete de flores va
camino abajo.