Caminant per l'herba Caminando por la hierba

Fou
un vespre de setembre
tot caminant per l'herba
on em van sorprendre les fades
per primera vegada.

On òlibes, arbres i abelles
em xiulaven a cau d'orella
i l'herba
jugant entre els meus dits,
em despullava l'ànima a petons,
m'estroncà les ferides
i em va escombrar la pols.

Creu-me,
creu-me que mai
hi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.

Creu-me que res
no enguixa tantes esquerdes
com caminar per l'herba...

Per això
torno sovint al paratge
on es fa dolç l'oratge
per sentir a Venus a la vora
on la vida s'olora,
on la pell se m'enlaira i jugo
a la «xarranca» amb set núvols
i l'herba
pregunta pels amics
i per les orenetes que han fugit
mentre em fa pessigolles
entre el cor i els dits.

Creu-me,
creu-me que mai
hi hagué més llum a les fosques
del meu vell trencaclosques.

Creu-me que res
no enguixa tantes tantes esquerdes
com caminar per l'herba.
  

Fue
un atardecer de septiembre
caminando por la hierba
donde me sorprendieron las hadas
por vez primera.

Donde lechuzas, árboles y abejas
me silbaron al oído
y la hierba,
jugueteando entre mis dedos,
me desnudaba el alma a besos,
restañó mis heridas
y me barrió el polvo.

Créeme,
créeme que nunca
hubo tanta luz en las tinieblas
de mi viejo rompecabezas.

Créeme que nada
enyesa tantas grietas
como caminar por la hierba...

Por eso
vuelvo a menudo al paraje
donde se endulza la brisa,
para sentir a Venus cerca,
donde se huele la vida
donde la piel se me levanta y juego
a la «rayuela» con siete nubes,
y la hierba
pregunta por los amigos
y por las golondrinas que se han ido
mientras me hace cosquillas
entre el corazón y los dedos.

Créeme,
créeme que nunca
hubo tanta luz en las tinieblas
de mi viejo rompecabezas.

Créeme que nada
enyesa tantas grietas
como caminar por la hierba.