Salam Rashid Salam Rashid

T'ho havien dit,
allà baix a la terra dels teus pares,
t'ho havien dit
que Europa era molt gran,
per això hi anares des del gran Sud,
on l'ombra de les palmeres ès dolça
i l'aigua dels rius
camina de puntetes, cautelosa.

T'ho havien dit
de nit les passes lentes de les dunes.
T'ho havien dit,
que el desert es va fent gran
a mesura que els rics del Nord
hi trenquen els seus rellotges de sorra
a contracor.

I tu només tenies ganes de córrer.
¿Què hi fas, Rashid,
perdut a la frontissa d'un Nord poruc
i un Sud que es desespera?
T'han estripat l'honor i la camisa
i un cop aquí no tornaràs enrera.

Pell de color de dàtil o de sutge
que sempre està fent cua a Laietana,
no ets innocent sigui qui sigui el jutge.

Ets el pecat, el camell, la fulana.
Dècim trencat, propina d'urinari,
ets tot allò que el fariseu rebutga.
Trinca la creu i puja al teu calvari.
Salam Rashid.

Ja ni saps quant fa que camines
per ciutats llogades
arrossegant la sensació
que a tot arreu sobraves.
Et coneixem.
Ets carn de soterrani i de conquesta,
la falca justa perquè no trontolli
la taula de la festa.

Bulls al perol somnis del Sud
contra la incerta ràbia de morir sol.
Volies volar, i Europa és una gàbia
i vas perdent a poc a poc records
per les voreres feixugament,
però et sents viu i esperes
com les feres.

El món es mou pels qui com tu
caminen més del que volen.
Mà d'obra barata.
Sobrevivents de presons i pallisses
que han decidit que els guiïn les sabates.
Demà per tu somriurà la Mona Lisa.
Faràs servir el Louvre de nevera.
Les catedrals alternaran
la missa amb l'Alcorà
i les danses barbaresques.

Però mentrestant Europa va fent d'esma.
Ha embolicat les porres amb banderes
i a tu et reserva un jardí del Maresme.
Salam Rashid.
  

Te lo dijeron
allá abajo en la tierra de tus padres.
Te lo dijeron
que Europa era muy grande,
por eso fuiste desde el gran Sur,
donde la sombra de las palmeras es dulce
y el agua de los ríos
camina de puntillas, cautelosa.

Te lo dijeron,
de noche, los pasos lentos de las dunas.
Te lo dijeron,
que el desierto se hace grande
a medida que los ricos del Norte
rompen sus relojes de arena
de mala gana.

Y tú sólo tenías ganas de correr.
¿Qué haces, Rashid,
perdido en la bisagra de un Norte miedoso
y un Sur que se desespera?
Te han desgarrado el honor y la camisa
y una vez aquí no has de volverte atrás

Piel de color de dátil o de hollín
que siempre está haciendo cola en Layetana,
no eres inocente sea quien sea el juez.

Eres el pecado, el camello, la fulana.
Décimo roto, propina de urinario,
eres todo aquello que los fariseos rechazan.
Trinca la cruz y sube a tu calvario.
Salam Rashid.

Ya ni sabes cuánto hace que caminas
por ciudades alquiladas
arrastrando la sensación
que en todas partes sobrabas.
Te conocemos.
Eres carne de subterráneo y de conquista,
la cuña justa para que no se tambalee
la mesa de la fiesta.

Hierves en el perol sueños del Sur
contra la incierta rabia de morir a solas.
Querías volar, y Europa es una jaula
y vas perdiendo poco a poco recuerdos
por las aceras torpemente,
pero te sientes vivo y esperas
como las fieras.

El mundo se mueve por los que como tú
caminan más de lo que quisieran.
Mano de obra barata.
Sobrevivientes de cárceles y palizas
que han decidido que les guíen los zapatos.
Mañana para ti sonreirá la Mona Lisa.
Usarás el Louvre de nevera.
Las catedrales alternarán
la misa con el Corán
y las danzas bereberes.

Entretanto, Europa sigue con su rutina.
Ha envuelto las porras con banderas
y a ti te reserva un jardín del Maresme.
Salam Rashid.